El cetre majestuós

Ella

Ja no havia res, ja no quedava més que pols, trossos de vidres trencats i la porta de la meva casa estava rompuda, però no em vaig aturar, tenía fressura, l'encarreg se'n passava de l'hora.Vaig continuar caminant amb pas ràpid fins que vaig arribar al lloc concertat.Era un clar en el bosc, la llum del matí començava a dibuixar les formes del bosc.Al cab d'unes hores la llum esdevingué un pou de pedra i devora un poal de ferro oxidat.I després el vaig sentir, sortigué en silenci d'entre les ombres un home encapuxat.Es va atracar a mí, jo em vaig ficar la mà a la butxaca i la vaig treure,aquella carta misteriosa que tants perills i esforços m'havien costat, ara mateix es deslizava en la mà del home encapuxat.

- Gràcies -digué amb veu ronca.El home aixecà més el cap i vaig poder veure els seus ulls d'un verd claríssim, la cara la duia tapada amb un mocador negre.- Un altre encàrreg se't solicita a tu, humana. -

"Humana" Em vaig sentir ofessa de que aquella cosa,que parlava amb accent estranger, em tractés amb un to tan despectiu.Em vaig apartar i vaig apretar-me el costat dret, sempre em feia mal desde que em feriren a la Batalla dels Dos Regnes.

- Jo no estic interessada- li vaig respondre mentre em donava la volta, em posava la caputxa del meu vestit blanc i daurat i continuava caminant.

- Clar que hi estarás interessada...l'altre dia saps a qui vaig conèixer? No?- jo em vaig aturar, el meu cor bategava molt fort i l'infortuni de la certesa rumiaba pel meu cap.-Si, al teu pare.I saps què? Xerra molt bé de tú, de la seva filla Elioen. El que passa es que diu que no està molt còmode a les mazmorres perque diu que no té molt menjar ni aigua- rigué aquell horror de cosa.El meu cor estava apunt d'explotar.

-Canalla!- vaig treure la meva espassa i em vaig llançar a l'encapuxat.Ràpida i ágilment ell va treure la seva espassa, era molt més llarga i pesada que la meva, pareixía més ruda i més díficil de manejar comparada amb la meva que era fina amb la empunyadura de color blanc brillant.Les espasses espurnetjaven en l'aire, el combat estava molt igualat.Finalment vaig deixar-me guanyar no tenía remeï tenía que salvar al meu pare i per això necesitava cumplir el nou encàrreg.

- D'acord però et dirè que aquest encàrreg no es cosa fàcil per a una vulgar lladre com tú-

- Una vulgar lladre com jo? Tu no saps a on he arribat jo i no per robar cartetas ni res com això- no podia aguantar estaba que m'ofegaba, no podía callar, la rábia em recorría ràpidament per tot el cos.

- Ves alerta amb el que dius nina humana perque saps que tenim a ton pare...- digué ell agafant la seva espassa i acostant-me-la al coll.Jo la vaig apartar amb una mà.

- Si em mates no tendrás res- vaig riure.Ens posarem em marxa,com jo no tenía cavall el home que es nomía Nevioj em va deixar un que era tot de color negre i la seva crin i cola de color blanc lluminós.El camí al principi era molt pla, però mentre pasaven les hores i els dies el terreny era més rocós i inclinat.Quan es feia de nit acampavem normalment devora del bosc, jo mai dormía, en Nevioj m'havia llevat la espassa i aquella espassa era com mitja vida per a mi.La vaig aconseguir a la Batalla dels Dos Regnes, apart de la ferida en el costat dret.La espassa era d'un rei que vaig derrotar, a més a més era la mateixa espassa que em va atravessar al costat dret i gracies a ella vaig poder sortir viva d'aquell caos perque em va ajudar a combatre amb els soldats enemics.

- Ja queda poc per arribar al palau del rei Odablam- digué en Nevioj després de setmanes sin dir res.Jo em vaig quedar gelada. "Odablam..." perque em sonava aquell nom, l'havia sentit en cualque lloc abans.

- Odablam...qui és?- vaig tartamudetjar per culpa del fred que em recorría per la esquena.

- Es el rei de reis te descéndencia anglo i saxona, probé dels turcs, dels francesos, dels britans, de les terres de Espanya; es la persona amb més sang reial de tot aquest món i dels altres.-

- Si i també es el canalla més canalla de tot el món, se d'ell que conten que a destruit ciutats i castells, que només vol poder i més poder i que hara...- em vaig callar, el meu osbcur cap va pensar el motiu perque em necesitavem...

Ell

Va ser aquell dia, un 31 de juliol quan la vaig veure per primera vegada.La dona montaba a un cavall de color negre amb el pel de la cola i la crin blanques.Ella anava vestida amb un vestit blanc i daurat, per la seva caputxa sortien els seus cabells negres.Després vaig saber perque la duien i perque la tractaven tant malament,era com jo: prisioner del rei Odablam.Si, jo tenía certes llibertats perque era el fill de l'antic rei abans que Odablam el matàs però sempre tenía que obeïr les normes.

-Tranquila, no et faré res...- ella estaba davant meva l'havien deixat esperant davant la porta de la entrada de la sala del rei i jo tambè estava comanat a la reunió.-Jo em dic Naul i soc també prisioner de'n Odablam.-no sabía que dir-li tenía cara de males puses.

-Jo soc Elioen..-va dir amb veu fina clavant els seus ulls liles en els meus de color blau. Una confiança s'instalà entre noltros dos. Varem entrar junts quan ens cridaren.Allí mateix on tantes vegades havía vist al meu pare comanar ara estaba n'Odablam: amb el pel curt de color negre,les ceies quasi juntes i peludes,la seva cara color cera i la seva armadura platejada i negra. Ens va xerrar sense mirar-nos quasi.

- Elioen, saps que el teu pare està apressat en aquest castell.Bé i sabrás que a una senyal meva podría manar que el matesin.No?-la noia va asentir i els seus cabells,ara lliures sense caputxa,se'n arremolinaren al voltant de les seves espatlles.-I només vull una cosa i serás lliure tu i el teu pare.Vull el Cetre Majestuós diuen que era la propietat de l'antic rei de tot l'imperi que era el món fa milers d'anys i que probé de la sang més reial i que qui tengui aquest cetre será el rei de tot el que es pot veure d'aquest món.L'última vegada que el varen veure va ser per la zona nord de Catalunya i vull que vagis i el furtis dels que el guarden i per ajudar-te et deixaré el soldat mes "reial" que tinc- Odablam em va señalar a mí "Aniría a fora amb na Elioen!?"

Ja era principis de setembre i n'Elioen i jo estaven descansant i terminant el pla per atacar els salvatges que duien aquell gran motí i que ignoraven el valor d'una de les peces que tenien al davant.Era el dia que agafariem el cetre i tornariem per ser lliures. Haviem xerrat molt de el que fariem després d'aconseguir la llibertat i sempre tot dos ens imaginavem vivint junts i combatint contra els soldats de'n Odablam.

-Es l'hora-va dir n'Elioen que tremolaba dels nervis, jo la vaig abraçar molt fort perque sapigués que jo estava amb ella. Es podía xerrar d'amor el que ens pasava a tot dos pero no estava segur mai havia sabut que era l'amor fins aquell moment.La nit era molt fosca abançarem fins arribar al llindar del campament dels salvatges.Var ser fàcil agafar-lo i quan estabem ja sortiguent del campament ens van veure.Els corns dels salvatges bibraren en l'aire.

-Elioen corr!!-vaig cridar mentre ella es ficava el cetre en la butxaca.Dos enormes salvatges m'atacaren a la vegada els vaig poder esquivar i a un el vaig ferir i vaig sortir corrensos deixant la meva espasa clavada al salvatge.Varem aconseguir fugir sense cap ferida i ja només faltaba tornar al palau d'en Odablam donar-li el Cetre Majestuós i seriem lliures.El camí de tornada es va fer més llarg,una tormenta ens va sorprendre però estaven tranquils un devora de l'altre i feliços. I per fí arribarem.En Odablam ens va rebre amb la mateixa cara de pomes agres que quan va anar a despedir-nos.Elioen va treure el Cetre Majestuós que centelleà a la llum de la sala: era llarg, tot daurat i milers de trossets de pedres precioses l'envoltavem i emitía com un zum zum.Odablam el va agafar i la seva cara s'il·luminà de felicitat i maldat.

-Apresar-los!-va cridar senyalant-nos a tots dos.Els soldats es llançaren cap a noltros amb fereça.

-Mentider!Fals!-Elioen va treure la espassa que duia amagada davall la falda del vestit i va atacar a en Odablam.Ell va esquivar a na Elioen com si li impaités una mosca.Però na Elioen va ser encara més ràpida i aprofità un descuit i li furtà el Cetre al rei malvad. *Crack!!* el Cetre va caure en terra fet en dos trossos. Odablam furiós va anar ha atacar a n'Elioen.

-No!-vaig cridar jo i en aquell mateix moment vaig atacar-li amb la espassa blanca de na Elioen.La sala es va omplir de sang reial jo vaig caure m'havia ferit però em recuperaría. N'Elioen es va atracar a mí.

-Tot ha acabat-em va dir amb aquell somriure que tant m'agradaba.Corrensos deballarem per les escales que conduïen a les mazmorres.Allí varem veure al pare de na Elioen que tenía els ulls de color lila com la seva filla i només va somriure agraït per el rescat.

Més tard les mazmorres es convertiren en galèries per guardar el blat i altres cultius.Tot el castell i el regne era un hervider de bones notícies, felicitat i pau.Así vaig continuar gobernant amb la meva querida amiga,guerrera i per damunt de tot estimada reina Elioen, sempre rebent els consells del vell i savi pare d'aquesta.Fins que un dia un nou encàrreg per anar en busca d'un tresor oblidat que descobrirem...bé aquesta es una altra història!

Fí